Catifa turca

La catifa turca o catifa d'Anatòlia és un terme de conveniència, comunament usat per designar catifes teixides a Anatòlia (o l'Àsia Menor) i les seves regions adjacents. Geogràficament, la seva àrea de producció es pot comparar amb els territoris històricament dominats per l'Imperi Otomà. Té un teixit nuat amb pèl i es produeix per a ús domèstic i la seva col·locació a terres o parets, la seva venda en locals i també per l'exportació. Juntament amb el kilim de teixit pla, les catifes d'Anatòlia representen una part essencial de la cultura regional, que avui es coneix oficialment com la cultura de Turquia,^[1] i es deriva del pluralisme ètnic, religiós i cultural d'un dels centres més antics de la civilització humana. Aquesta barreja originàriament va començar com a resultat de la trobada dels turcs i la seva cultura amb les dels pobles que es trobaven en el seu camí durant la seva migració des de l'Àsia central a Occident, així com els armenis, les tribus caucàsiques i kurdes que vivien o migraven a Anatòlia a diferents èpoques de la història van contribuir amb els seus motius i ornaments tradicionals.^[2][3] L'arribada de l'islam i el desenvolupament de l'art islàmic va influir profundament en el disseny de la catifa d'Anatòlia. Els seus ornaments i patrons reflecteixen així la història política i la diversitat social de l'àrea. Tanmateix, la recerca científica no va poder, fins al moment, atribuir cap característica de disseny particular a cap tradició ètnica o regional específica, o també diferenciar entre patrons de disseny nòmades i camperols.^[4]

Dintre del grup de catifes orientals, la catifa d'Anatòlia es distingeix per les característiques particulars dels seus tints i colors, motius, textures i tècniques. Els exemples varien en mida des de petites yastik fins catifes grans, de la mida d'una cambra. Els exemples més antics de catifes d'Anatòlia que es coneixen daten del segle xiii. Diferents tipus de catifes s'han teixit de llavors ençà en manufactures i tallers provincials, llars de llogarets, assentaments tribals o en la carpa dels nòmades. Les catifes es produïen simultàniament en tots els nivells de la societat, principalment amb llana d'ovella, cotó i tints naturals. Sovint estan lligades amb nusos simètrics, que van ser tan àmpliament utilitzats en la zona que els comerciants de catifes occidentals a començaments del segle xx van adoptar el terme nus «turc» o «Ghiordes» per a aquesta tècnica. A partir de 1870, la cort otomana també fabricava catifes de seda, de vegades amb fils d'or o plata, però el material tradicional de la majoria de les catifes d'Anatòlia va ser la filatura a mà de llana tenyida natural.

A Europa, les catifes d'Anatòlia es representaven amb freqüència en pintures renaixentistes, sovint en un context de dignitat, prestigi i luxe. Els contactes polítics i el comerç es van intensificar entre Europa occidental i el món islàmic després del segle xiii. Quan es va establir el comerç directe amb l'Imperi Otomà durant el segle xiv, es va donar a tots els tipus de catifes, indiscriminadament, la firma de catifes «turques», independentment del seu lloc de fabricació real.^[5] Des de finals del segle xix, les catifes orientals han estat subjectes a l'interès històric i científic de l'art en el món occidental.^[5][6][7]

L'art i l'artesania de la catifa de Turquia van experimentar seriosos canvis amb la introducció de tints sintètics de l'últim terç del segle xix en endavant. La producció massiva de catifes barates dissenyades per a l'èxit comercial havia portat l'antiga tradició a l'extinció. A la fi del segle xx, projectes com la Iniciativa de catifes DOBAG han reviscut amb èxit la tradició del teixit de catifes d'Anatòlia amb filatura de llana a mà i dissenys tradicionals.^[8][9]